VÍDEO | L’Igualada HC desafia el totpoderós Barça i sorprèn tothom: estem davant d’un canvi històric?

L’Igualada Rigat planta cara al Barça a la Supercopa i obre el debat sobre si pot mantenir aquest nivell.

La final de la Supercopa d’Espanya d’hoquei patins disputada aquest cap de setmana a Olot ha deixat una imatge potent: l’Igualada Rigat HC va estar a punt de tombar el Barça, cinc vegades campió consecutiu del torneig. El partit va acabar 2-2 després de la pròrroga i el títol es va decidir als penals, amb victòria blaugrana per 5-4, segons va informar FC Barcelona.

Però més enllà del marcador, la gesta anoienca planteja una pregunta de fons: què significa per a una ciutat com Igualada que el seu club d’hoquei disputi i gairebé guanyi una final nacional davant el dominador absolut de l’esport?

La resposta té a veure amb orgull local, projecció i sostenibilitat. I també amb una tradició que no és exclusiva d’Igualada.

Un partit agònic que va posar Igualada al mapa

El duel va arrencar amb avantatge igualadí: Biel Llanes va avançar el seu equip amb un gol primerenc, segons va recollir Marca. El Barça va patir durant bona part del partit i va necessitar dos gols de l’argentí Nico Ojeda per empatar en dues ocasions i mantenir-se viu.

La pròrroga no va resoldre res i la tanda de penals va coronar els blaugranes, però el relat que va quedar és el d’un Igualada que va competir d’igual a igual. Ara ho va titular com una “gran epopeia”, un terme que no s’aplica a qualsevol partit.

Per a una ciutat de poc més de 40.000 habitants, aquesta exposició té un valor que va més enllà de l’esport: situa Igualada en el mapa nacional de l’hoquei, reforça la identitat local i alimenta l’orgull cívic.

La dimensió cívica de competir amb els grans

No és la primera vegada que un club de ciutat planta cara als gegants de l’hoquei patins. El Reus Deportiu ha estat un referent de l’hoquei català i estatal, amb una base social ferma, segons va documentar El País en un reportatge sobre la ciutat tarragonina.

El cas del Telecable Hockey de Gijón és encara més il·lustratiu: un club de ciutat que ha construït una hegemonia sostinguda en el temps, amb 20 títols i una maquinària de guanyar que ha convertit Gijón en una potència de l’hoquei, segons va recollir Mi Gijón.

Alcobendas, a Madrid, és un altre exemple de ciutat volcada en l’hoquei, amb una identitat local construïda al voltant de la pista i la cantera, com va analitzar AS.

I hi ha precedents d’èxits puntuals: el Patín Alcorcón va guanyar una final europea el 2014 davant rivals més poderosos, un triomf que va situar la ciutat madrilenya en el mapa continental de l’hoquei, segons va narrar El País.

La pregunta de la sostenibilitat

Tots aquests casos comparteixen un element: la capacitat de mantenir un projecte esportiu competitiu en el temps depèn de factors que van més enllà del talent puntual. Cantera, base social, suport institucional i model de gestió són les peces clau.

En el cas d’Igualada, la pregunta és si aquest nivell —disputar finals nacionals davant el Barça— és sostenible o si respon a un cicle esportiu excepcional. La diferència entre un pic puntual i una hegemonia sostinguda la marca la capacitat de renovar talent, mantenir la base econòmica i conservar la implicació de la ciutat.

El Telecable de Gijón ho ha aconseguit; el Reus ha tingut cicles de més i menys intensitat, però sempre s’ha mantingut a l’elit. Alcobendas ha consolidat un model basat en la cantera i la identitat local. Alcorcón va viure un moment de glòria, però no va poder sostenir-lo.

El valor de la gesta, més enllà del títol

Que l’Igualada Rigat HC no guanyés la Supercopa no invalida la gesta. Competir d’igual a igual amb el Barça, forçar la pròrroga i els penals, i posar la ciutat al centre del debat esportiu nacional té un valor cívic innegable.

Per als veïns d’Igualada, aquest partit és un motiu d’orgull. Per al club, una confirmació que el projecte esportiu està a l’altura dels millors. I per a la ciutat, una oportunitat de projectar-se més enllà de les seves fronteres.

La pregunta que queda oberta és si aquest nivell es podrà mantenir en el temps o si caldrà esperar un altre cicle per tornar a veure l’Igualada disputant finals nacionals. La resposta dependrà de la capacitat del club i de la ciutat per convertir aquest moment en un projecte sostingut, amb cantera, suport i model de gestió que permeti competir amb els grans any rere any.

Mentrestant, la imatge d’un Igualada que planta cara al gegant blaugrana i el porta al límit ja forma part de la memòria col·lectiva de la ciutat. I això, en si mateix, ja és una victòria.