Ni amb un 50% més d’IBI: 236 pisos a Igualada continuen buits

Igualada ha detectat 236 habitatges desocupats de grans tenidors i activa els primers recàrrecs d’IBI del 50%

Igualada ha posat en marxa el mecanisme per aplicar un recàrrec del 50% de l’IBI als habitatges que acreditin una desocupació permanent de més de dos anys, segons ha informat Igualada News. La mesura, impulsada per Igualada Som-hi (PSC) i acordada amb el govern de Junts en el pacte de Pressupostos, afecta 236 pisos buits de grans tenidors.

La xifra no és menor: 236 habitatges desocupats en mans de propietaris amb quatre o més immobles representen un volum considerable en una ciutat de la mida d’Igualada. Però la pregunta que la mesura deixa oberta és si un recàrrec fiscal, per sí sol, és capaç de mobilitzar aquests pisos o si queda en un gest simbòlic que els grans tenidors poden assumir sense canviar de comportament.

El marc legal: competència municipal i zones tensionades

La Llei d’Habitatge de 2023 va establir que els ajuntaments poden aplicar recàrrecs de l’IBI a habitatges desocupats durant més de dos o tres anys, amb percentatges que arriben fins al 150% en determinats supòsits. Però la seva aplicació concreta depèn de les ordenances fiscals de cada municipi, tal com han recordat diversos mitjans en la cobertura del decret d’habitatge de 2026.

A més, fora de les zones tensionades, el recàrrec només afecta propietaris amb quatre o més habitatges buits, i els ajuntaments han de demostrar la desocupació abans de liquidar l’impost, segons ha explicat El Español.

Això implica un esforç administratiu considerable: identificar els immobles, acreditar la desocupació permanent i notificar els propietaris.

Igualada ha fet aquest primer pas. Però la pregunta és què passa després.

Quan el càstig fiscal no mobilitza

El recàrrec del 50% de l’IBI pot semblar una mesura contundent, però la seva eficàcia depèn d’un supòsit: que el propietari prefereixi llogar abans que pagar el sobrecost. Si el tenidor assumeix el recàrrec i segueix sense posar l’habitatge al mercat, la mesura no aconsegueix el seu objectiu principal, que és mobilitzar pisos.

Aquest escenari no és hipotètic. En zones on el mercat immobiliari està en espera d’una revalorització o on els propietaris prefereixen mantenir els immobles fora del mercat per raons estratègiques, un recàrrec del 50% pot ser un cost assumible.

Per a un gran tenidor amb centenars d’habitatges, el sobrecost d’uns quants pisos pot ser marginal en comparació amb els beneficis esperats d’una venda futura o d’una operació de rehabilitació a gran escala.

A més, el recàrrec no resol altres obstacles que dificulten la posada al mercat d’habitatges: la burocràcia, la manca d’incentius per a la rehabilitació o la preferència per mantenir els immobles fora del lloguer per evitar conflictes amb inquilins.

El context català i espanyol: una eina en construcció

La mesura d’Igualada s’insereix en un marc més ampli. El decret d’habitatge de 2026 ha introduït nous recàrrecs fiscals, incloent un IVA del 10% per a pisos turístics, i ha reforçat la capacitat dels ajuntaments per actuar sobre l’habitatge desocupat. Però la implementació real depèn de cada consistori.

A Catalunya, alguns municipis han començat a aplicar recàrrecs similars, però els resultats encara són incerts. A Les, a l’Aran, el ple ordinari de setembre va abordar qüestions relacionades amb l’habitatge, reflectint una preocupació compartida per molts municipis de mida mitjana i petita.

La distinció entre zones tensionades i la resta del territori és clau. Segons ha explicat El Confidencial, el nou marc de recàrrecs de l’IBI distingeix entre aquests àmbits, i l’efectivitat depèn que cada ajuntament aprovi l’ordenança i pugui acreditar la desocupació.

Això significa que municipis com Igualada, que no estan declarats zona tensionada, han de fer un esforç addicional per justificar la mesura i aplicar-la amb rigor.

La dimensió real del problema a Igualada

La xifra de 236 pisos buits de grans tenidors permet posar en context la dimensió del problema habitacional a Igualada. No es tracta d’uns quants casos aïllats, sinó d’un volum significatiu d’habitatges que podrien estar al mercat i no hi són.

Però també cal preguntar-se quants d’aquests 236 pisos estan realment en condicions de ser llogats. Alguns poden requerir obres de rehabilitació, altres poden estar en processos judicials o administratius, i d’altres poden formar part d’estratègies immobiliàries que van més enllà de la simple desocupació.

El recàrrec de l’IBI és una eina, però no és l’única. Per mobilitzar aquests habitatges, caldria combinar-la amb altres mesures: incentius fiscals per a la rehabilitació, programes de mediació entre propietaris i inquilins, garanties públiques per al lloguer o, fins i tot, l’expropiació temporal d’ús en casos extrems.

Més enllà del gest simbòlic

La decisió d’Igualada d’activar els recàrrecs de l’IBI és un pas endavant en la lluita contra l’habitatge desocupat. Però la seva eficàcia real es mesurarà en els pròxims mesos: quants d’aquests 236 pisos es posen al mercat? Quants propietaris assumeixen el sobrecost sense canviar de comportament?

I, sobretot, quina capacitat té l’ajuntament per fer un seguiment rigorós i aplicar mesures addicionals si el recàrrec no funciona?

El risc és que la mesura quedi en un gest simbòlic: un senyal polític que tranquil·litza l’opinió pública però que no transforma el mercat. Per evitar-ho, caldria que l’ajuntament publiqués dades periòdiques sobre l’evolució dels habitatges desocupats, que avalués l’impacte real del recàrrec i que estigués disposat a ajustar la política si els resultats no arriben.

En definitiva, el recàrrec de l’IBI és una eina necessària, però no suficient. La pregunta que Igualada haurà de respondre és si està disposada a anar més enllà del càstig fiscal i a construir una política d’habitatge integral que combini pressió, incentius i suport públic.

Perquè 236 pisos buits no són només una xifra: són 236 oportunitats perdudes per a famílies que busquen un lloc on viure.