El Rec.0 d’Igualada arriba a les 31 edicions i esclata la pregunta sobre qui s’emporta realment els beneficis

Després de tres dècades del festival de moda Rec.0 la pregunta segueix oberta: què queda a Igualada quan es desmunten les carpes?

El Rec.0 arriba aquesta setmana a la seva trenta-unena edició amb un centenar de marques, moda sostenible i mig centenar d’activitats gratuïtes repartides per les antigues fàbriques i adoberies del barri del Rec.

Però la pregunta que sobrevola cada edició és la mateixa: què deixa realment el Rec.0 a l’economia local? Genera ocupació estable, riquesa que es queda al territori, o es tracta d’un impacte efímer que s’evapora quan es retiren els estands?

Un barri salvat a cop de venda d’estocs

El relat oficial és conegut: el Rec.0 va néixer per reactivar un barri industrial moribund. La transformació és innegable: durant quatre dies, el vell barri industrial es converteix en un aparador de moda sostenible, economia circular i disseny local.

Però la intensitat d’aquells quatre dies contrasta amb la quietud de la resta de l’any. Les adoberies tornen a ser naus buides o reconvertides, i el comerç local no sempre nota l’empenta del festival més enllà del cap de setmana.

Festival en auge o barri al límit?

L’Ara va plantejar fa temps la pregunta incòmoda: el Rec d’Igualada és un festival en auge o un barri al carreró sense sortida? L’article apuntava xifres de participació i vendes que confirmen l’èxit puntual, però també dubtes sobre la sostenibilitat econòmica local.

El model del Rec.0 és autofinançat i autogestionat, cosa que li dona autonomia però també fragilitat: depèn de la capacitat de renovar-se cada sis mesos, de mantenir l’interès de marques i públic, i de no saturar el format. I, sobretot, depèn que aquella energia es tradueixi en activitat econòmica permanent.

La realitat és que Igualada conserva un teixit tèxtil i de pell, però aquest teixit s’ha anat reduint. La Vanguardia subratlla que el Rec.0 segueix reivindicant una indústria amb pes a l’Anoia, però també assenyala el repte de mantenir producció local, ocupació qualificada i relleu generacional més enllà del festival.

Sense dades oficials d’ocupació generada pel Rec.0 al llarg de l’any, o d’empreses nascudes a l’empara del festival que hagin arrelat al municipi, és difícil mesurar l’impacte real. El que sí es pot constatar és que el festival funciona com a aparador: les marques vénen, exposen, venen estoc i marxen. Algunes són locals, d’altres no.

La marca ‘moda sostenible’ i el seu pes real

El Rec.0 ha construït una marca potent al voltant de la sostenibilitat, l’economia circular i la segona vida de la roba. És un discurs que connecta amb un públic urbà, conscient i disposat a desplaçar-se fins a Igualada per comprar moda amb propòsit.

Però la pregunta és si aquesta marca genera riquesa que es queda al territori o si es dilueix quan es desmunten les carpes. Els visitants gasten en roba, però també en bars, restaurants i comerços locals? Hi ha dades de facturació del sector serveis durant el Rec.0? Hi ha empreses locals que hagin crescut gràcies al festival?

La manca de transparència en aquestes xifres dificulta l’avaluació. El que sí és cert és que el Rec.0 ha aconseguit visibilitat i prestigi per a Igualada, i això té un valor intangible: capacitat d’atraure talent i inversió.

Però sense ancoratge econòmic permanent, aquest valor corre el risc de quedar-se en reclam efímer. Un festival que funciona dues vegades l’any no substitueix una indústria que funciona cada dia.

El contrast amb altres motors econòmics locals

Per posar en perspectiva el pes del Rec.0, val la pena comparar-lo amb altres motors econòmics locals. La Verdad descriu com la potència econòmica d’una regió es mesura per la capacitat d’unir pimes i grans empreses en un teixit productiu estable.

El Rec.0 és un esdeveniment, no un teixit. Genera activitat puntual, però no ocupació permanent. No té la capacitat de vertebrar un sector com ho fan les fires industrials o els polígons logístics. I això no és una crítica, sinó una constatació: el festival compleix una funció de visibilitat i dinamització, però no pot substituir l’economia productiva.

A l’Anoia, el tèxtil i la pell segueixen sent sectors amb pes, però necessiten polítiques de suport, inversió en formació, modernització i internacionalització. El Rec.0 pot ser un aliat en aquesta estratègia, però no el motor principal.

Què queda quan es desmunten les carpes?

Després de trenta-una edicions, el balanç del Rec.0 és agredolç. Ha aconseguit salvar un barri de l’oblit i generar un impacte mediàtic i cultural innegable. Però la pregunta sobre el seu pes econòmic real segueix sense resposta clara.

Sense dades d’ocupació, facturació del comerç local durant el festival, empreses nascudes a l’empara del Rec.0 o inversions atraïdes gràcies a la marca, és difícil afirmar que el festival sigui un motor econòmic en sentit estricte. És, més aviat, un aparador: potent, atractiu, però efímer.

El repte per a Igualada és convertir aquesta visibilitat en activitat permanent. Que les marques que exposen al Rec.0 s’instal·lin al municipi, que els visitants tornin fora del festival, que el teixit tèxtil local trobi en el Rec.0 un aliat per créixer i no només per vendre estoc.

Mentre això no passi, el Rec.0 seguirà sent un èxit de públic i un interrogant econòmic. Un festival que omple el barri del Rec dues vegades l’any, però que deixa el dubte de sempre: què queda quan es desmunten les carpes?